París, migdia, en un autobús de la línia S, a una hora punta: puja un jove amb un barret estrafolari, escridassa un viatger que li clava empentes i tot seguit se’n va a seure. Davant de l’estació de Saint-Lazare, dues hores més tard, el mateix individu parla amb un company que li aconsella cordar-se el botó superior de l’abric per tancar-se l’escot.
Queneau Raymond, Exercicis d’estil
PERFET
He pujat a l’autobús de la Porte Champerret. Hi havia molta gent, joves, vells, dones, militars. He pagat el bitllet i després he mirat al meu voltant. No era gaire interessant. Així i tot he acabat fixant-me en un jove amb un coll que he trobat massa llarg. Li he repassat el barret i m’he adonat que, en lloc de cinta, hi duia un galó trenat. Cada vegada que un nou viatger ha pujat, hi ha hagut empentes. No he dit res i, malgrat tot, el jove de coll llarg ha interpel·lat el seu veí. No he sentit el que li ha dit però s’han mirat de mala bava. Llavors, el jove de coll llarg se n’ha anat a seure precipitadament.Tornant de la Porte Champerret, he passat per davant l’estació de Saint-Lazare. He vist el meu manso que enraonava amb un company. Aquest li ha assenyalat un botó amb el dit, damunt mateix de l’escot de l’abric. Després, l’autobús se m’ha endut i ja no els he vistos més. Estava assegut i no he pensat en res.
PASSAT SIMPLE
Fou migdia. Els viatgers pujaren a l’autobús. Anàrem estrets. Un senyor jove dugué al cap un barret envoltat per una trena, no pas per una cinta. Tingué el coll llarg. Es queixà al seu veí dels sotracs que aquest li infligí. Tan aviat com observà un seient lliure es precipità cap a ell i s’hi assegué.
L’observí més tard, davant l’estació de Saint-Lazare. Es vestí amb un abric i un company que es trobà per allà li féu aquesta observació: calgué posar un botó suplementari.
IMPERFET
Era migdia. Els viatgers pujaven a l’autobús. Anàvem estrets. Un senyor jove duia al cap un barret envoltat per una trena i no pas per una cinta. Tenia el coll llarg. Es queixava al seu veí dels sotracs que aquest li inflingia. Tan aviat com observava un seient lliure es precipitava cap a ell i s’hi asseia.
L’observava més tard, davant l’estació de Saint-Lazare. Es vestia amb un abric i un company que es trobava per allà li feia aquesta observació: calia posar un botó suplementari.
FILOSÒFIC
Sols les grans ciutats poden presentar a l’espiritualitat fenomenològica les essencialitats de les coincidències temporals i improbabilistes. El filòsof que, a voltes, puja a la inexistencialitat fútil i utilitària d’un autobús S, pot observar-hi amb la tota la lucidesa del seu ull pineal les aparences fugisseres i descolorides d’una consciència profana afectada del coll llarg de la vanitat i de la trena barretera de la ignorància. Aquesta matèria sense vera entelèquia es llança de vegades en l’imperatiu categòric del seu impuls vital i recriminatori contra la irrealitat neoberkeleyana d’un mecanisme corporal desafeixugat de consciència. Aquesta actitud moral arrossega aleshores el més inconscient d’ambdós vers una espacialitat buida on es descompon en els seus elements primers i ganxuts.
La recerca filosòfica continua normalment amb la descoberta fortuïta però anagògica del mateix ésser acompanyat per la tràgica inessencial i costurera, la qual li aconsella noumenalment de transposar en el pla de l’enteniment el concepte de botó d’abric sociològicament situat massa avall.
GUSTATIU
Aquest autobús tenia un cert gust. Curiós però innegable. No tots els autobusos tenen el mateix gust. Ja ho diuen, però és així. Només cal fer-ne la prova. Aquell- un S, no hem d’amagar-ho -tenia un gustet de cacauet torrat, només et dic això. La plataforma tenia el seu aroma especial: cacauet no sola sinó a més trepitjat. A un metre seixanta per damunt del trampolí, una llaminera, encara que no n’hi hagi cap, hauria pogut llepar alguna cosa amb un punt d’agre que era un coll d’home cap els trenta. I vint centímetres encara més amunt, es presentava al paladar avesat la rara degustació d’un galó trenat una mica acacauat. Tastàrem tot seguit el xiclet de la baraala, les castanyes de la irritació, els raíms de la còlera i els pàmpols de l’amargura.
Al cap de dues hores ens van obsequiar amb les postres: un botó d’abric... una avellana de debò.
VISUAL
En conjunt és verd amb un sostre blanc, allargat, amb vidres. Això dels vidres no ho faria qualsevol. La plataforma no té color, és una cosa mig grisa mig marró, per dir-ho així. Sobretot és un niu de corbes, piles d’S com si diguéssim. Però cap allà a les dotze, hora punta, és un poti-poti dels grossos. Per anar bé caldria estirar fora del magma un rectangle d’ocre pàl·lid, plantar-hi al capdamunt un òval pàl·lid ocre i a sobre planar dins els ocres foscos un tarot que aniria cenyit per una trena de terra de Siena torrada i per acabar-ho d’adobar entremesclada. Després se t’hi fotria una taca d’oca per representar la ràbia, un triangle vermell per expressar la còlera i una pixarada de verd per treure la bilis empassada i el cangueli.
Després d’això se t’hi dibuixaria un d’aquests abriguets blau marins dels ,acos amb un botonet dels macos a dalt, dibuixat amb pèls i senyals, a sota mateix de l’escot.
NOTA DE PREMSA
A la seva darrera novel·la, tractada amb la brillantor que li és pròpia, el famós novel·lista X, a qui ja hem d’agrair tantes obres mestres, s’esforça a posar en escena només personatges ben dibuixats i que es mouen en una atmosfera entenedora per a tothom, grans i petits. Així doncs, la intriga gira a l’entorn de la trobada en un autobús de l’heroi de la història i d’un personatge força enigmàtic i que es baralla amb el primer que passa. A l’episodi final podem veure el misteriós individus escoltant amb la més viva atenció els consells d’un amic, mestre en dandisme. El conjunt ofereix una impressió encoratjadora que el novel·lista X ha burinat amb un rar encert.
Entrades
